Autor: Antonio Jesus Casimiro Andújar INDE
La realitat social de la infància i joventut plasma la problemàtica de determinats hàbits de 
comportament en el seu estil de vida, entre els quals destaquem el sedentarisme, els hàbits alimentaris inadequats i un elevat consum de televisió i videojocs. Com a conseqüència d’això sorgeixen una sèrie de patologies físiques i psíquiques. L’esport ha de fer front a aquesta realitat “virtual” en la qual estan immersos els nostres escolars, afavorint més que mai l’educació motriu enfront del sedentarisme i propiciant relacions interpersonals per evitar joves aïllats socialment.
Els iniciss en educació multideportiva han de ser en la pròpia família, ja que la primera escola és la casa i els pares han d’estar implicats en elreforç d’aquests hàbits saludables, pel que necessiten una formació específica que eviti contradiccions en la ment de l’escolar entre el que se li diu en el col·legi o club i la possible formació antagònica que pugui rebre a casa.
Una vegada que els pares “apunten” al seu fill en una escola esportiva, si les classes o entrenaments són adequats i resulten atractius per als interessos del nen, suposarà un gran avantatge per aconseguir joves emancipats, a causa de la seva major motivació intrínseca, afavorint que aquesta activitat esportiva es pugui consolidar en un hàbit per al futur.
Tal com ens indica un excepcional professor de la Universitat de Granada (Juan Torres, 2007): les escoles esportives més que de posar a la disposició dels joves una sèrie d’activitats de temps lliure, han de tractar de preparar-los per a l’ús de la seva llibertat, d’aguditzar la seva curiositat, de formar el seu judici crític, d’educar en valors (individuals i socials, com a guia del seu fer diari), perquè sàpiguen triar, entre les múltiples ofertes que se’ls presenten, aquelles que enriqueixen la seva personalitat a través d’una pràctica quotidiana d’activitats físiques agradables.
Així, l’escola esportiva, amb un clar fi social i educatiu, ha de ser una autèntica escola de civisme i solidaritat, on prevalgui el procés més que el producte (resultat) i afavoreixi un aprofitament constructiu, actiu i saludable del temps lliure del jove. O sigui, un lloc que va molt més allà d’un espai esportiu amb pilotes, raquetes, cèrcols, matalassos…
Directrius metodològiques de l’entrenament en joves:
Ens trobem immersos en un sobredimensionament del fenòmen esportiu, on preval l’èxit i 
s’idolatra als esportistes famosos, no solament per aquests mèrits sinó també pel seu prestigi, diners… Tots somien amb arribar a ser com Nadal, Casillas, Gasol, Iniesta… Per cert, què grans exemples de valentia, professionalitat, respecte, humilitat…! Però el seu talent és inassolible per a la majoria dels humans.
Al nen, que no és un “home en miniatura”, per les seves clares diferències funcionals, no se li poden aplicar sense més les maneres d’aprenentatge de l’adult, ni realitzar-li un entrenament adaptat, disminuint simplement la càrrega. No obstant això, hem de ser conscients que les llacunes que quedin en el seu esquema motor, més endavant seran molt difícils de corregir, ja que el nen de 6 a12 anys és una autèntica esponja psicomotriu.
En l’entrenament infantil s’han d’anteposar els objectius educatius, encara que la seva consecució sigui a mitjà i llarg termini, a altres objectius més puntuals però amb menys projecció en la formació esportiva del nen, ja que aquesta formació és un procés llarg i complex que no convé accelerar en la finalitat només de l’èxit immediat.
De vegades s’accelera el procés perquè l’entrenador, o fins i tot els mateixos pares, pretenen ser ambiciosos, exigint programes accelerats i rendiments a curt termini, sense tenir en compte les necessitats i aspiracions dels nens (aquest viu el present mentre algun pare o entrenador està pensant en el seu futur).
La clau no està en el què ensenyar (competència i rendiment motriu) sinó en el com ensenyar, ja que l’esport no és intrínsecament educatiu. L’educació s’ha d’aconseguir a través d’una correcta actuació pedagògica del professor, que afavoreixi la seva autonomia personal i compromís social.
En aquest sentit, al nen cal educar-li esportivament en tres vessants (Velázquez, 2007) :
– Com a practicant: que assimili i desenvolupi coneixements, capacitats i actituds per aprendre destreses esportives, valorar aspectes relacionals, relativitzar èxits i fracassos…
– Com a espectador: respecte a rivals i àrbitres, valorar el joc net, saber interpretar el joc…
– Com a consumidor: que sigui crític davant determinats aspectes mercantilistes (marques de peces esportives, raquetes…).
Aquesta funció educativa és tremendament important ja que de vegades observem, durant les competicions esportives en edats primerenques, a persones adultes “dirigint-entrenant” a joves esportistes, on la seva única fi sembla ser la victòria per sobre de tot, semblant més un fanàtic aficionat que un educador-pedagog.
Un bon monitor/professor en l’esport base hauria de basar el seu procés d’ensenyament-aprenentatge en les següents directrius psico-pedagògiques:
– Ha de tenir present que educar no és ensinistrar i que les seves accions tenen més força que les seves paraules (model a imitar pels nens).
– Si està poc motivat, té pocs coneixements tècnics i/o pedagògics o si crea massa estrès psicofísic en els nens, afavorirà l’abandó precoç dels mateixos.
– Afavorir l’educació en valors individuals i socials (respecte, control d’impulsos, joc net, superació davant adversitats, acceptació de compromisos, personalitat, esforç, voluntat, disciplina, coratge, treball en equip, cooperació, solidaritat, etc.).
– Potenciar el diàleg, la socialització i la coeducació, on no es trobin elements de discriminació.
– Millorar la seva capacitat crítica i reflexiva, vivenviant les conseqüències dels seus actes i intentant disminuir el grau d’insatisfacció que provoquen les derrotes o fracassos
– Traslladar el respecte a normes, companys i àrbitres.
– Afavorir la participació i presentar tasques assequibles a les possibilitats de cadascun.
– Prevaldre la satisfacció pel moviment i el joc, basant el programa en els interessos i necessitats dels nens, principalment els lúdics (propiciar “cares contentes”).
– S’han de respectar les reaccions fisiològiques i psicològiques del desenvolupament, rebutjant les màximes exigències en edat infantil, sent millor càrregues lleugeres i freqüents que entrenaments intensos i distants. De vegades el millor entrenament és un bon descans.
– Afavorir la funcionalitat dels aprenentatges (intel·ligència motriu) i la comprensió mental de l’activitat, la qual cosa repercutirà en un augment de la motivació, disposició i autonomia. Abans d’executar és important comprendre, tenint present que mai el tecnicisme ha de superar el tracte humà.
– S’ha de potenciar la capacitat creativa i productiva del nen, evitant l’especialització precoç (igual que una poma no s’ha de recol·lectar a meitat de la seva maduració, doncs mai tindria el mateix sabor que si la deixéssim madurar lliurement).
– Donar la possibilitat de jugar sense imposició de resultats. La competició ha de tenir un enfocament pedagògic, ha de ser un mitjà i mai una fi en si mateixa, ja que una medalla no val més que la salut integral d’un nen.
– Ressaltar la importància d’una bona relació afectiva amb els jugadors-alumnes, evitant les crítiques negatives i mantenint sempre una bona educació davant ells (no serveix de res saber molt si després no saps “arribar” al nen). Per tant, no cal excedir-se en crits o en crítiques, ja que aquests perden la seva efectivitat quan es fan habituals, podent ser útils en moments determinats.
– És molt convenient afavorir l’autoestima del nen, corregint i aplaudint les coses ben fetes, però sempre hem de mantenir-nos equilibrats emocionalment (no ser un “seguidor”).
– Tenir paciència i motivar sempre, sent conscients de la importància de donar contínuament coneixement dels resultats (feed-back extern), durant i després de l’execució (no només com ho han fet, sinó com millorar i si saben detectar per si sols els errors).
– Tots els entrenaments hauran d’estar totalment preparats, evitant la improvisació, havent de ser analitzats al final (“tota experiència viscuda que no és reflexionada, no serveix per res”).
Futbol base: la formació 