Manca de formació

Antonio Omatos Soria des del bloc “Fútbol Base: filosofía, entrenamientos y más …” ens parla del que ell creu és el principal problema del futbol base: la manca de formació d’entrenadors.

El principal problema que té el futbol base és la manca de formació dels monitors o entrenadors dels equips. Sembla ser que per entrenar als nens val qualsevol independentment de si ha realitzat una mica de formació: carnet d’entrenador, especialista en Educació Física, té alguna relació amb la docència, etc…. N’hi ha prou amb haver jugat al futbol (Einstein ensenyaria bé matemàtiques a nens???), que jugui en el juvenil, cadet, que sigui el pare d’un nen, etc…

Probablement no sigui necessari per portar un equip de nens saber dissenyar els nostres entrenaments mitjançant macrocicles, mesocicles, microcicles i sessions. Tampoc pot ser que sigui necessari saber crear unitats didàctiques de l’entrenament: objectius a treballar, continguts a desenvolupar, metodologia, temporització , criteris i procediments d’avaluació i materials a utilitzar.

El que si és evident és que s’han de tenir uns coneixements mínims que objectius es poden treballar amb que edats, que metodologia és la que cal utilitzar i tenir molt clara la temporització. S’ha de saber transmetre amb precisió i amb un llenguatge adequat als nostres interlocutors els conceptes que vulguem ensenyar, s’han de donar les pautes de forma precisa i senzilla, s’ha usar primordialment el reforçament positiu i la millora dels vincles afectius.

A continuació us poso una sèrie de burrades que he vist en diferents entrenaments, que sabem que passen en els entrenaments i en els partits, algunes les he sofert en carn pròpia i unes altres, simplement les he vist:

* En un torneig de prebenjamins, una persona que es considera amb coneixements de futbol em comenta: “mira que defensen malament aquests nens, no saben encara defensar per darrere”. Doncs sí, des de la nostra concepció espacial perfectament estructurada, sembla il·lògic que després d’un any jugant al futbol no ho sàpiguen fer. Però les variables espai-temporals que manegen els nens no són les nostres, ells no tenen automatitzada la situació de la porteria, les referències del camp i molt menys quan hi ha diferents objectes en moviment. Una altra cosa a plantejar és darrere de què…?, aquesta és una d’aquestes frases fetes en el futbol que no tenen ni peus ni cap.
* Al fil amb la situació anterior. Un dia l’acabar un partit li comento a un nen: “Fulanet per què en aquestes situacions marques al rival així?”. En el següent gràfic mostro la situació que es donava. El nen em contesta “és que l’entrenador em mana marcar per darrere”. Em quedi sense paraules, em vaig dir a la meva mateix “ho està fent bé sota les premisses de l’entrenador”. Est és un clar exemple de la importància de transmissió i la informació amb precisió i aplicable a totes les situacions reals. Que es veu aquí, falta de formació, és més fàcil explicar com es defensa mitjançant la triangulació del jugador contrari, pilota i porteria (al final en futbol gairebé tot són triangles i em surt la meva formació matemàtica) i que el jugador deu situar-se enmig del triangle, posteriorment li podem fer veure al fet que distància deu estar del jugador (menor en el nostre camp i major en camp contrari). Tot això es pot treballar en situacions de 2×1, 3×2, etc.

* A un nen li diuen que es pegui a la línia de banda i el nen literalment ho fa.
* En un entrenament de benjamins, aquests estaven fent sèries amb pilotes medicinals, els portaven en els braços i els havien de llançar als seus companys. En aquestes edats està totalment contraindicat aquest treball a causa de la fragilitat de les estructures òssies, musculars i tendinoses i , sobretot, als punts d’inserció d’aquestes.
* En infantils de primer any, un altre comentari, “és que el central no sap fer dues passes enn davant i deixar al davanter en fora de joc“. La complexitat tàctica d’aquesta acció és de categories bastant superiors, doncs comporta un domini del posicionament molt gran.
* En prebenjamins, posar sèries de conducció és eslalon. Resultat: la majoria dels nens s’enporten els cons amb el consegüent empipament de l’entrenador. A qui cal renyir és a l’entrenador, un prebenjamí no té preparat el seu desenvolupament motor per fer una conducció complexa.
* No deixar als nens benjamins trepitjar la pilota. L’exercici de trepitjar la pilota i canviar d’adreça és un excel·lent exercici de psicomotricitat a més de que trepitjar la pilota forma part d’una de les accions tècniques bàsiques que tot jugador de futbol hauria de dominar: la parada i el canvi d’adreça en la conducció ( en concret per girar 180º no hi ha res millor).
* Xerrades teòriques de més de 10 minuts.
* Sessions d’entrenament consistents en escalfament, córrer i partidet. O directament, partidet contra el B, és com si en un professor amb tot el seu bagatge fes tots els dies exàmens i gens de classe didàctica.
* ……

Uma imatge val més que mil paraules:

Us recomano a tots el que desconeixeu el món dels nens i el seu desenvolupament psicològic i físic que llegiu els següents llibres de Daniel Lapresa Ajamil, Javier Arana Idiákez, Belén Garzón Echevarría i ….:

Especialment, els dos primers són imprescindibles per al futbol basi, així com “Futbol a la mesura del nen” i “Futbol a la mesura de l’adolescent” de Horst Wein.

Aquí us deixo una frase d’un d’aquests llibres i que deuria resumir el que es busca en un educador-entrenador de fútbol base:

“Es fa necessari que els responsables de l’aplicació de l’Esport Escolar coneguin perfectament el món de l’educació i arribin a respectar les lleis del desenvolupament del nen; d’aquesta forma es podrà concebre una pràctica esportiva educativa que arribarà a ser una prolongació natural de l’Educació Física Escolar, substituint el concepte tan arrelat al món de l’esport de “selecció esportiva” pel de “formació esportiva”.