Els millors esportistes seran aquells que siguin capaços d analitzar-se per a veure els seus errors i millorar

Fútbol amb faltes d’ortografía

Els bons futbolistes seran aquells capaços d’analitzar-se per a veure els seus errors i millorar

Sembla una casualitat, i ha de ser-ho, però no deixa d’impressionar-me que aquelles conclusions que et ronden el cap trobin algú que sigui capaç d’expressar-les en una sola frase. Per això em vaig quedar de pedra dijous passat quan vaig agafar La Vanguardia i vaig mirar l’última pàgina. Aquí estava la fotografia de Sara Baras, i més amunt, una frase: “El flamenc es balla amb faltes d’ortografia, perquè, quan s’aprèn, l’error és l’oportunitat de reinventarlo”. Durant la meva etapa de professional en el futbol vaig viure de forma negativa els meus errors. És més, em vaig negar a conviure amb ells, fins al punt de negar-me a veure els resums dels partits. M’avergonyia, no m’agradaven gens alguns moments determinats de les meves actuacions. En més d’una ocasió ho vaig parlar amb els meus companys i a la gran majoria li succeïa el mateix. En aquest moment no vaig fer un judici de valor de la meva actitud. En certa manera semblava fins i tot un acte d’humilitat. Podia ser una mica propi d’una persona capaç de ser crítica aconsegueixo mateixa fins al punt de no agradar-se en absolut. Gens més allunyat de la realitat. Avui sé perfectament el que em succeïa. La meva actitud era fruit de la suma d’una absència notable d’humilitat i d’una gran inmadurez. La falta d’humilitat és evident. No em fastiguejaven els meus errors, sinó la imatge que es projectava del Golobart futbolista. També la inmadurez, incapaç de comprendre que el que et desenvolupa com persona és l’afany de superar-se, no els resultats immediats. De la capacitat de reflexionar per a superar aquestes faltes d’ortografia,en aquells dies encara cometre altres i tornar a currártelo. La inmadurez que suposa el no entendre que els errors formen part d’un i que el que hem d’exigir-nos és reconèixer-los, lluitar per a superar-los i llavors empipar-nos si els tornem a cometre. Però comprendre també que si els vam superar després ens esperen altres i només queda lluitar per a millorar. Un no pot fugir d’aquesta realitat, ni tampoc caure en el victimisme tan imperant en la nostra societat. Voler millorar, voler créixer, t’obliga a qüestionar-te un dia després d’un altre sense caure en l’obsessió ni en els complexos. Totes aquestes reflexions rondaven la meva ment perquè volia ordenar-les per a transmetre-se-les de la manera més efectiva possible a un dels meus millors amics, perquè el seu fill està traient el cap pertraient el cap per l’elit del món del futbol. I evidentment l’amistat fa que el seu goig sigui el meu per partida doble, perquè m’assec feliç pel seu fill i per ell. Moltes vegades tractar aquests assumptes és complex, perquè pots fer un volt de més a la rosca i llavors acabes provocant un perjudici en comptes d’una millora. I la veritat és que la meva capacitat verbal no acaba de trobar la manera de definir les coses. Fins que va arribar a les meves mans La Vanguardia del passat dijous. I Sara Baras, responent a les preguntes de Lluís Amiguet, em va resoldre el problema amb les seves faltes d’ortografia. Actualment, i encara més en el futur, els bons futbolistes seran aquells que siguin capaços d’analitzar-se a través de les imatges. I els més afortunats, aquells que siguin capaços de contractar a algú perquè els faciliti aquesta labor i que estableixi un ordre de prioritats per a les millores. Potser serà un apartat que hàgin d’englobar els representants, però des d’una perspectiva de màxima professionalitat. Espero amb il·lusió que el fill del meu amic entengui que cometrà faltes d’ortografia, i a través d’elles serà capaç de reinventar el seu futbol, perquè si ho fa demostrarà que té la suficient humilitat i valor per a ser tant un gran futbolista com una gran i millor persona.