Article de Juan Díaz Palomo, parla sobre els pares i la relació que tenen amb el futbol base.
Començo aquest article amb una pregunta:
Som els pares conscients de que els nostres fills ens veuen com a una referència?.
Tots els nostres comportaments, gestos, paraules o accions tenen repercussió en els nostres fills. Ens observen i tracten d’imitar-nos en la mesura del possible. Un fill intentarà sempre fer feliç als seus pares, que se sentin orgullosos d’ell. Així que la nostra responsabilitat és immensa. Som observats diàriament, per tant, la nostra labor educativa no cessa mai. Qualsevol moment o situació és un excepcional escenari formatiu.
En els anys que porto en el futbol basi, concretament en Futbol 7, he pogut observar que existeixen diferents tipus de pares. M’he permès classificar-los sobre la base del comportament que tenen dins d’un camp de futbol.
PARES – ENTRENADORS: sens dubte, ocupen el primer lloc en la meva classificació. Els camps de futbol estan plens d’aquesta “espècie”. Són pares que assisteixen als entrenaments, no falten a cap partit. Li diuen a l’entrenador on ha de jugar el seu fill, com ha de jugar l’equip. Estan convençuts que el seu fill és el millor i veuen al nen jugant, en un futur, en un equip de primera divisió. Per a ells, no existeix gens més que el seu fill. L’equip existeix perquè està el seu fill dins d’ell. En els partits “munten” l’espectacle. Abans de començar ja exerceixen d’entrenador: “anem a guanyar” “tu, no driblis tant” “heu de tirar-li h..”. Durant el partit, no paren de cridar, corregir, situar als jugadors, increpar a tots (jugadors, rivals i, per descomptat, àrbitre), insultar, desafiar, mostren agressivitat. De vegades, estan tan ficats en el partit, que corren la banda. És freqüent veure’ls amb una cervesa a la mà i el seu hàbitat natural està en la graderia però pegat al terreny de joc on se li identifica fàcilment. Si l’equip perd és perquè l’entrenador no té ni idea i els jugadors no tenen el nivell del seu fill. Si es guanya el partit es mostra molt satisfet perquè el seu fill ha estat peça essencial i ell ha influït, amb la seva adreça del joc a força de crits, en el resultat. Es marxen convençuts que el seu fill és el millor. El problema sorgeix quan en un equip hi ha dos o més jugadors que són els millors (en relació dels pares entrenadors que existeixen en l’equip: x pares entrenadors = x futurs Messis en l’equip). Si això passa, la guerra està muntada. Fa sis anys entrenava a un equip prebenjamí (6 i 7 anys) amb el qual quedem campions de lliga. El dia de la festa per la consecució del títol, dos pares entrenadors es van barallar a cops de puny. Els nens no sabien per què es barallaven, jo tampoc (segueixo sense saber-ho). Però és que ells tampoc sabien per què s’estaven pegant. El dany que aquests pares els fan als seus fills és immens. El pitjor és que ells no són conscients i van a més en la seva actitud negativa.
Aquests pares, de vegades, se’ls veuen acompanyats d’un altre “exemplar” que he denominat:
PARES – SEGONS ENTRENADORS: Tenen la mateixa missió que l’anterior però en un segon pla. Només s’apropa al primer per fer comentaris puntuals. També increpa i insulta però des de la barra del bar. Tant al primer com al segon, els importa molt poc la formació dels seus fills. L’única cosa que els interessa és que el seu “diamant en brut” estigui envoltat dels millors, en un equip guanyador.
PARES GRATIFICADORS: Així denomino als quals gratifiquen, econòmicament, als seus fills per cada gol marcat (ho sento pels defenses i pels porters). Donen diners per gols marcats. He vist donar 10 euros per cada gol marcat i estem parlant de partits de futbol 7 en els quals un mateix jugador pot marcar un gran nombre de gols. Els nens, evidentment, es tornen egoistes dins del terreny de joc, increpen al company si no li passen la pilota, no tenen concepte d’equip i no s’integren en un grup.
PARES REPRESENTANTS. Aquesta “espècie” va en augment. A aquests pares els és igual que els seus fills juguin en l’equip del barri, o no. Busquen el millor equip encara que hagin de desplaçar-se diversos quilòmetres. El seu fill ha d’estar amb els millors. Si no és així, ja s’encarregarà ell de portar jugadors perquè el seu fill estigui en un equip guanyador. Si el seu fill queda desplaçat perquè hi ha jugadors millors, busca un equip on pugui tenir protagonisme. Fa el possible perquè el seu fill sigui conegut, fins i tot envia vídeos als mitjans de comunicació locals.
PARES DESFASATS: Són els desfasats, els que recorden la seva infància i creuen que el món no evoluciona. Se’ls reconeix per frases com: “En els meus temps….” “Quan jo jugava…”. Els és igual que el seu fill, en un entrenament, estigui 45 minuts fent carrera contínua perquè ell entrenava així. Són partidaris de cridar als nens de forma desmesurada perquè així ho entrenaven a ell. No valoren les condicions tan favorables en les quals entrenen els seus fills, es limiten a dir “el nostre tenia més mèrit”. Són pares que s’han quedat enrere en l’evolució del futbol.
PARES PASOTES: No s’interessen pel nen. Els és igual la formació del nen, l’entrenador, el club en el qual estan. No pregunten si han guanyat o perdut. Es limiten a portar al nen a l’entrenament i recollir-ho quan acaba. Rares vegades, se’ls veu presenciant un partit. Per a ells, és una obligació que el seu fill entreni en un equip.
MARES: En tots els sectors de la societat s’ha produït, afortunadament, la incorporació de la dona. El futbol basi no podia quedar-se enrere en aquest avanç social. Així, cada vegada més mares acudeixen a entrenaments i partits dels seus fills. Sense ànim de generalitzar, el seu comportament és semblat al pare entrenador però sense saber què és un fora de joc, un lliure indirecte o un interior dret.
VERITABLES PARES – VERITABLES MARES: S’interessen, a principi de temporada, per la formació que va a tenir el seu fill. Tracten de conèixer a l’entrenador, la formació que té i el tracte que li dóna al nen. Mai interfereix en les decisions, plantejaments, entrenaments, ni partits. Sempre mantenen una actitud discreta de suport, animen al seu fill i al grup de forma elegant i digna d’elogi, no creen pressió innecessària, donen motivació i seguretat. Animen i recolzen a l’equip sense protestes, insults o desaprovacions als integrants de l’equip, del rival o al col·legiat. Sempre ofereixen el seu vehicle per al desplaçament. Felicita a tots els jugadors de l’equip i els anima si surten tristos perquè han perdut. En definitiva, gaudeixen de l’esport a través dels seus fills.
Per finalitzar, vull transmetre un missatge:
“Hem de ser conscients que som una referència per als nostres fills”.
Juan Díaz Palomo
Futbol base: la formació 