La cultura de l’esforç, clau en la formació dels nostres fills

“El secret de la meva felicitat està en no esforçar-se pel plaer, sinó en trobar el plaure en l’esforç”.  André Gide.

Aprendre sense esforç és una quimera. Mai com ara la societat  demanda exigència, autoritat, valors i alhora els models que se’ls ofereixen en els mitjans de comunicació són tot al contrari. El model que es proposa és no renunciar a res, fer el que vingui més de gust, buscar el plaer immediat.

Una ràpida mirada a aquestes propostes i és fàcil veure que queda poc marge per la solidaritat. Si tot allò a què aspirem és al plaer, a l’immediat, a satisfer el gust com a finalitat última difícilment hi ha espai per el que sofreix, el que esta sol, per al malalt, etc.

L’esforç, el treball continu, sacrificat és el que donarà maduresa i satisfacció als nostres fills per tant educar-los en la fortalesa i en l’esforç és tasca principal. I perquè entenguin que la seva vida és esforç han de saber que la seva vida serveix per a alguna cosa; que encara que es vegin amb poques qualitats i les coses els costin la seva vida té una missió i un valor intransferibles. Com diu David Isaacs “cada persona pot i ha d’estimar, sortir de si, servir als altres, superar-se personalment per treballar millor. La persona que no vol millorar, que és egoista, que busca sols el plaer, no té motius per desenvolupar la virtut de la fortalesa perquè és indiferent al bé”.

En els ambients educatius es parla molt de l’esforç, i sovint s’entén en termes del treball intel•lectual. Això és cert, però fins a cert punt. L’esforç té un paper més vital que el simple èxit acadèmic. En realitat, és un factor fonamental per assolir la maduresa com a persona.

Com podem ensenyar als nostres fills el valor de l’esforç?.

D’entrada podríem pensar que l’esforç s’aprèn sobretot en el col•legi. Tanmateix, el principal lloc per a aquest important aprenentatge és la família. Totes les virtuts necessàries per tenir èxit en la vida (realitzar-se professionalment, fundar una família, forjar amistats duradores…) s’adquireixen en un ambient d’afecte i exigència proporcionats per la vida familiar de cada nen.

A casa, el nen aprèn què és l’esforç, quin sentit té. Si l’ensenyem a esforçar-se en coses petites, serà capaç d’afrontar cada vegada majors reptes. L’important és fer el que dec, no el que em ve de gust. Així, anirà controlant la seva impulsivitat, la seva impaciència, etc….

Cal marcar-los metes realistes, adequades a la seva edat i al seu caràcter, sense infravalorar-los i alhora sense demanar-los impossibles.

El nostre exemple de pares és essencial. Als fills els ajuda veure que els seus pares també s’esforcen, treballen, no es queixen, assumeixen els seus errors i també els imprevistos sense perdre la calma.

Convé insistir en la cara positiva de l’esforç: costa vèncer-se, però després un està més content i a més la vida li va millor.

Fins a quin punt és important l’esforç?.

En la formació del caràcter influeixen tant l’herència genètica com l’educació, però en diferent proporció, depenent dels diferents àmbits. En l’àmbit físic, com per exemple la pràctica d’un esport, l’herència pot pesar fins i tot un 80%, mentre que l’educació ronda el 20%. Això significa que si no hem nascut especialment dotats per als esports, serà bo que els practiquem pel seu gran contingut formatiu, però millor no aspirar a ser esportistes d’elit, per evitar desenganys.

En l’àmbit intel•lectual ambdós factors ronden el 50%, amb el qual augmenta la importància de l’educació en aquest camp: un talent mig tindrà èxit si treballa i fracassarà en cas contrari.

Finalment, en l’àmbit de la voluntat, l’herència arriba al 20% i l’educació al 80%. En aquest terreny, el prioritari és l’educació, no els gens, el qual és una crida a l’optimisme alhora que a la responsabilitat: no es tracta que el nen hagi heretat “el mal geni de la seva àvia” o que sigui “gandul com el seu oncle Pep”: serà el que nosaltres li ajudem a ser, no el que ha rebut genèticament.

Tenint en compte que aquest tercer àmbit és el més important en la vida d’una persona, el que està en joc és la felicitat dels nostres fills.

En què consisteix l’esforç? Quan i com s’educa?.

L’esforç és un motor: el que ens ajuda a aconseguir les metes que ens proposem i a superar els obstacles de la vida diària. Si un nen es deixa portar per la qual cosa li ve de gust en cada moment, possiblement no estudiarà, no ajudarà a casa… i quan sigui un adult no sabrà enfrontar-se a les dificultats i contratemps.

L’educació en hàbits comença quan el nen és nounat. Evidentment, els primers mesos consisteix sobretot que creixi envoltat d’afecte, i a poc a poc l’ordre, la higiene, l’alimentació, van formant part de la seva vida diària, molt abans que ell tingui ús de raó.

Entre els sis i els dotze anys té lloc el període sensitiu de l’educació en hàbits pròpiament dita, com la laboriositat, la responsabilitat, etc….

Encara que encara els veiem molt petits, els pares hem de conscienciar-nos que la clau no és estalviar-los el mínim sofriment, sinó proporcionar-los les estratègies que els ajudin a enfrontar-se amb les dificultats que van trobant.

Un exemple el recollia Enrique Orobiogoikoetxea en aquesta web fa uns mesos: “amb la motxilla a l’espatlla”. És millor que el nen porti els seus llibres, perquè és perfectament capaç i perquè són els SEUS llibres.

Si, no el que sembla una ajuda, és un obstacle: una persona que no ha tingut oportunitats d’esforçar-se manca de la seguretat i autoestima que requereixen els reptes diaris.

Cal tenir en compte que els nens i els adolescents viuen el present. Els costa pensar en el futur, per això cal buscar motivacions que els resultin properes, portar-los per un pla inclinat. Probablement a un adolescent no li motivi massa “ser una persona de profit el dia de demà” i caldrà recordar-li que si vol sortir amb els seus amics, primer ha d’estudiar el temps previst.

No fa falta pensar situacions excepcionals per educar en l’esforç: aixecar-se a l’hora, complir l’horari, menjar de tot, ordenar l’habitació, acabar el que es comença, practicar algun esport… son ocasions quotidianes per créixer en aquest terreny.

La conclusió d’aquestes reflexions podria ser una vegada més que els pares hem d’anar per davant: si nosaltres ens esforcem, ells s’adonen, encara que no els ho diguem, i el nostre exemple serà l’impuls que ells necessiten.

Patricia Gómez.
Llicenciada en Químiques, ha treballat com a professora i com a directiva en diversos centres educatius.
En l’actualitat pertany a la Comissió Executiva del grup COAS.
És mare de 5 fills

Recepta: Esforçar-se o com aconseguir una vida plena:

1- Exigir-se i exigir un nivell alt de sacrifici i esforç encara que moltes vegades xoqui amb el dels nostres companys de treball.

2-Fer veure els beneficis que suposa una constant exigència: més temps lliure, poder practicar altres aficions, dedicar temps als altres…

3-Educar en l’esforç requereix imaginació. Promoure activitats, que exigeixin un cert nivell de compromís, on vegin que el seu esforç serveix per millorar la vida d’altres persones.

4-L’esforç no és per aconseguir únicament metes personals sinó sobretot ha d’anar dirigit cap als altres.

5-L’esforç principal serà el viure el dia a dia: ordre a la nostra taula de treball, preparació de classes o reunions, arribar puntual, somriure…

6-Tenir sempre un horari concret, fins i tot en els dies de descans.

7-La moralitat dels actes no depenen que siguin importants o no sinó de la qualificació del fet en si mateix. Fomentar la consciència d’actuar sempre buscant i fent el bé.

8-Renunciar a millorar suposa una vida trista i conformista.

9-No deixar-nos abatre per les circumstàncies exteriors. Per aprendre a ser forts lluitar en petits detalls de superació cada dia.

10-El canvi no és exclusiu d’edats joves. No vulguem abastar molt sinó poc i ben planificat.